A quaranta vuit anys un es malfia de les casualitats. En
Fermí no era una excepció, però aquesta vegada no va tenir ni temps per a
plantejar-s'ho perquè la sorpresa no va deixar espai a la reflexió en veure la
Marta recolzada a la barana del tercer pis del creuer.
—Que difícil! —va esbufegar interiorment—. Aquesta dona no
em porta més que problemes.
Amb dificultat, va fer un esbós de somrís mentre es dirigia
cap a ella dient-se a si mateix: «Sobretot no perdre les formes».
Quan ja era a pocs metres d'ella, un nou impacte. Un
desconegut se li va apropar i, tot posant-li li les mans a les espatlles i
besant-la a la nuca, li digué:
—Estimada, els nens et reclamen. Vas tenir una bona idea amb
aquest viatge. Estan tan contents! Demanen que hi vagis perquè et volen
ensenyar uns nosequès d'uns calaixets de la cabina. Estan xocats de tant de
luxe. Anem-hi.
En Fermí es va quedar sec. Es va esborrar de sobte l'home de
món que sempre havia estat.
—La filla de... —es va sentir dir entre dents—. Jo la vaig
enganyar, però mira que...
No va tenir ocasió ni d'adonar-se si ella l'havia vist. Va
creure que no.
—Quina situació! I això ja es mou. Ja no puc baixar. Ara sí
que puc dir que estic condemnat a galeres.
Una onada de ràbia el va envair a la vegada que repassava mentalment
els esdeveniments dels darrers dies.
—No ho entenc. Semblava que n'estava molt de mi. I aquests
nens? D'on han sortit? És la seva mare o la seva tia o la seva madrastra. O qui
cony són aquests nens.
Ara s'adonava que no coneixia la dona de la qual per por es
va voler separar.
Se li van amuntegar els dubtes:
—Fingia, ella? No pot ser. M'estimava. M'ho deia.
Llavors es va adonar del poc temps que havien
passat junts.
—Ah... les presses, la feina. Hauria d'haver sospitat alguna
cosa. Mai vam poder escapar-nos més de dos dies. A mi ja m'anava bé, ja. Pensava
que compartíem la mateixa dèria per a preservar un cert estadi de soledat. I jo
tan cofoi del nostre sentit de la independència. No era un gatet xamós, el que
tenia entre els meus braços: era una pantera. Quin fart de riure es deu haver
fotut, la tia! Ara resulta que és ella la que esta compromesa. Quin conte de
fades li vaig explicar, ingenu de mi, perquè mira que la història que li vaig plantejar,
tela eh?... Quina novel·la de fulletó. Mira que dir-li que era casat amb una
dona que anava i venia i que havia tornat embarassada d'una de les seves
darreres vingudes. I ara jo aquí sol i ella ben acompanyada.
Va haver de marxar a la cabina perquè de cop li va agafar un
atac de plor que no podia contenir ni comprendre.
Ell no sabia, però, que la Marta va quedar satisfeta dels
efectes observats per darrere de les ulleres de sol. Havia estat assajant
mentalment hores i hores. Jugava amb avantatge. La informació sempre permet posicionar-te
un graó més amunt. ¿Va ser una casualitat, o una jugada de l’inconscient
carregat de sentiments contradictoris després del trencament, el que va
impulsar el seu dit a prémer erròniament el número del despatx d'ell en el teclat
del mòbil? Sorpresa i desconcertada, va sentir la veu de la secretària que deia:
—No sé què li passa. Diu que se'n va quinze dies a un creuer.
Està boig. Perdrà la millor oportunitat amb el francesos... Digui'm?
No va dir res. Si hagués parlat, la secretària l'hauria
reconegut. Penjà ràpidament.
—Quin penques. O sigui, com si això nostre no hagués estat
res per a ell. I ara aquest fill de puta es permet un creuer amb la doneta
embarassadeta. Quina barra!
Es va jurar que aquesta li pagaria. Gairebé sense pensar, va
decidir encarregar una reserva per a quatre a l'agència que havien utilitzat amb
el Fermí per als petits viatges que s'havien permès. Els coneixien i li va ser
fàcil localitzar el creuer.
—Som una colla de quatre i volem donar una sorpresa al Fermí.
Quan ho va anunciar al seu marit li va dir:
—Ja et puc desvetllar la sorpresa que feia dies que et tenia
preparada: ens n'anem de creuer pel Mediterrani tots quatre.
Una vegada més, en Juli va constatar allò que els homes són
de Mart i les dones de Venus. Dies enrere hauria jurat que l'anunci de sorpresa que li
havia fet anava per uns altres verals. La sentia displicent, distant i fins i
tot l'havia sorprès amb algun gest de fàstic quan se li acostava. En Juli, per
precaució, fins i tot havia consultat un advocat.
—Millor que sigui així —va pensar— perquè ara un trencament
ocasionaria la desconfiança del Consell d'Administració. Bé, bé. Ara sols
representarà un cert retard en el projecte de fusió, però des del vaixell també
podré treballar.
Van passar dos dies fins que no es van tornar a trobar. En
Juli no se sentia amb esma de sortir de la cabina. El personal va interpretar
que era un d'aquells passatgers que no poden fer front al mareig o que són
tímids. El van tractar com en una clínica de luxe i sols feia bronzo a la
terrassa de la seva pròpia cabina tot assajant l'estratègia que utilitzaria per
a enfrontar la situació, perquè ell no sabia que la Marta l'havia vist.
La Marta, cada vegada més nerviosa, s'anava tancant a dins
la closca esbufegant a cada intent galant del Juli. Era conscient de la seva
comèdia i l'enfurismament se li afegia al que li produïa la desaparició del
Fermí. No el trobava per enlloc. Per una banda, estava frisosa de conèixer
finalment aquella maroneta i, per l'altra, molt a contracor seu, es delia per
tornar a veure el Fermí. Les criatures se les campaven. N'hi havia més de la
seva edat, i de monitors també n'hi havia. Anava d'una banda a l'altra del
transatlàntic, vigilant totes les panxes femenines que se li posaven a la vista,
i a voltes el cor li feia un tomb quan li semblava que finalment veia en Fermí.
La tercera era la nit del sopar del capità. La Marta no
estava per a gaires preparatius, però va fer l'esforç de posar-se prou elegant
per si finalment havia de competir amb la dona del Fermí. La inquietud per
l'espera, ara ja de tres dies, l'havia començat a entristir. No se'n va poder
estar, però, de posar-se l'únic regal que el Fermí li havia fet: un immens fermall
que, enmig de l'escot, li feia destacar aquells pits erts, reclam de mirades
masculines. Va ser admirada pel Juli mentre ella en treia importància.
Van quedar front a front ens dues taules separades. La llum
i el luxe exuberant no els va distreure la mirada. Ho tenien fàcil: ningú
reparava en ells i a poc a poc el gel es va anar fonent. Les explicacions vindrien
en la soledat de la coberta amb la música de fons del menjador convertit ara en
pista de ball. De tant en tant algú, sota els efluvis alcohòlics, passava
corrent i rient pel seu costat. Ells reien també. Finalment es van poder
explicar i comprendre.
—Mama, bona nit. Aquest és l'amic que ens havies de
presentar?
Sí, però ara marxeu a dormir. Ja en parlarem.
Abraçats, seguiren la conversa. I el mar, enllà, feia riotes
a la lluna.
Hermínia Siurana
Escola del Llibre
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada